De
totes les incerteses que sorgueixen de la professió de ser mestra,
la sola certesa que em queda és que mai havia tingut ganes de ser
mestra abans de trobar-m'hi de quatre potes.
Puc
assegurar que la vocació no era innata. Però una vocació es pot
cultivar poc a poc sense voler-ho? Sempre m'ha semblat que és una
feina de passatge, que tard o d'hora arribaré a l'estació on
finalment baixaré del tren de l'ensenyament per fer la meva
vertadera vocació, la feina per la qual estic feta.
Però
ja començo a estar molt impacient... On és la propera parada? Què
és el què el món espera de mi? On em sentiré plenament
realitzada?
I
mentrestant envoltada de petits i més grans em trobo navegant per
les turbulències de la vida.
Com
pot ser una feina això de ser mestra??? Com podria ser una feina ser
mare??? Com pot ser una feina educar???
Sento
una rebelió interna icontrolable. Em paguen per fer una cosa
impagable. I sembla que totes aquestes que ens ho creiem, estiguem
constantment buscant excuses per merèixer això que s'espera de
nosaltres: educar la canalla. I brodem cada paraula i guarnim els
nostres actes i musiquem la nostra mirada i embellim la nostra
còlera.
Jo
vull cridar, besar, insultar, abraçar, riure, ballar. Jo vull viure
amb aquests infants. Equivocar-me. Respirar. Vull enviar-los ben
lluny quan sóc cansada. Vull admirar-los quan en tingui ganes.
És
que una ànima lliure pot ser mestra?
No
vull ser esclava de la indiferència però tampoc vull ser-ho de la
llibertat.
