Vocació

De totes les incerteses que sorgueixen de la professió de ser mestra, la sola certesa que em queda és que mai havia tingut ganes de ser mestra abans de trobar-m'hi de quatre potes.

Puc assegurar que la vocació no era innata. Però una vocació es pot cultivar poc a poc sense voler-ho? Sempre m'ha semblat que és una feina de passatge, que tard o d'hora arribaré a l'estació on finalment baixaré del tren de l'ensenyament per fer la meva vertadera vocació, la feina per la qual estic feta.

Però ja començo a estar molt impacient... On és la propera parada? Què és el què el món espera de mi? On em sentiré plenament realitzada?

I mentrestant envoltada de petits i més grans em trobo navegant per les turbulències de la vida.

Com pot ser una feina això de ser mestra??? Com podria ser una feina ser mare??? Com pot ser una feina educar???

Sento una rebelió interna icontrolable. Em paguen per fer una cosa impagable. I sembla que totes aquestes que ens ho creiem, estiguem constantment buscant excuses per merèixer això que s'espera de nosaltres: educar la canalla. I brodem cada paraula i guarnim els nostres actes i musiquem la nostra mirada i embellim la nostra còlera.

Jo vull cridar, besar, insultar, abraçar, riure, ballar. Jo vull viure amb aquests infants. Equivocar-me. Respirar. Vull enviar-los ben lluny quan sóc cansada. Vull admirar-los quan en tingui ganes.

És que una ànima lliure pot ser mestra?

No vull ser esclava de la indiferència però tampoc vull ser-ho de la llibertat.

L'EQUILIBRISTA

M’adormo entre les mirades del vent i la tempesta. Tot el fràgil castell de cartes que he anat construint de dubtes i d’errors es desfà i desperta la meva mirada atònita. Segueixo letàrgica i cega sense comprendre res. Provo d’avançar a cops esporàdics, suaus i brutals. El dolor arriba a una intensitat insuportable i el vent m’envia encara més foc roent.

D’on venen les mirades? On és la tempesta ? No veig els llamps ni sento els trons.

El desert d’horrors s’eleva majestuós per prendre definitivament el timó. I l’aire enterbolit de roques i d’espines sorgeix d’allà on neix la veritable mirada i esvandeix les idees més fosques per a donar pas a una nova visió plena de preguntes.

I mentre vaig provant de trobar respostes, el castell de cartes torna a créixer fort i dens. Els fonaments invisibles estan fets d’errors perdonats i d’ambició d’esperança sense expectatives.

Durant un instant infinit cap de les cartes tremola i l’equilibri fixe de l’estructura deixa de dubtar.

I si és aquest el camí?

L’equilibri entre l’esperança i la desesperança és un espai sense lloc. Mai és planer. Sembla fosc i insegur.

Però, i si és aquest ?

Poso un peu darrera l’altre i allà on no hi havia res s’obre un camí brillant i acollidor . I sento créixer dins meu la força per continuar fent d’equilibrista entre els dubtes i les certeses.

Amor de mestra

Els tres s’allunyen a pas decidit entremig del moviment turbulent i erràtic del pati. No puc veure les seves cares, però la tempesta i el vent naixent els envoltava talment un tornado d’idees màgiques, trapelles i valentes. M’agradaria viure aquella intensitat entremig d’ells. M’agradaria olorar tots els colors d’infantesa. M’agradaria que existís un observar que travessés la mirada i entrés en el món de l’altre.

Els veig tan lluny, tan diferents a jo que em meravellen. Quina en deuen estar tramant? Quin plaer els proporcionen aquestes idees boges? Qui els ha ensenyat d’entendre’s així? Com es poden perdonar les trapelleries que es fan l’un altre? Quina manera més estranya d’estimar-se, i si hi ha una cosa que comprenen els meus ulls és que s’estimen d’un amor vertader. El seu. Amb el seu llenguatge.

A l’ombra de l’arbre, ella els mira amb la mateixa mirada. Deu sentir totes les seves olors? Els seus ulls brillen diferent que els meus. Hi ha un estat més profund de plaer. Són els seus nens. Respiren les mateixes cançons, caminen els mateixos perfums i ploren les mateixes danses. Els meus ulls entenen una altra onada d’amor més gran encara de la que creen aquells tres petits al mig del pati. El núvol que ho conté tot i que fa que això sigui possible, l’espai que ella els ha ofert perquè ells facin esclatar els focs artificials que porten a dins. És màgic de veure tots aquells fils invisibles que van apareixen i intensificant la xarxa que els uneix tots quatre.

Veig les puntes arrissadestes d’escuma que venen directes cap a mi. I clar! Jo també estic surfejant la mateixa onada que ells! Sinó no podria estar veient l’espectacle. I la xarxa es fa encara més gran i complexa. Els fils comencen a brillar i em fan pessigolles a cada una de les idees negres que tenia emmagatzemades i les transformen en purpurina fina que marxa flotant per decorar els fils naixents.

Avui, pel teu aniversari et regalo la meva mirada i t’agraeixo molt i molt la teva.

Moltes felicitats!

Hi ha dies més tristos

No em ve de gust d’escriure la tristesa. No vull quedar-m’hi molta estona, vull que el tren arrenqui de seguida, aquesta estació no és la meva, no m’interessa, no la vull.
No senti el xiulet. Restem immòbils. Els paisatges han deixat de desfilar, ja no hi ha res que em distregui la sed de plaer. El rellotge de l’andana ha quedat petrificat. La mateixa porta d’entrada, les mateixes persones esperant, les mateixes brosses per terra, el mateix noi fumant una cigarreta que no s’acaba mai.
Sóc aquí, presonera del temps i es fa llarga l’espera. Les paraules del meu fill més poeta floten en l’aire dens i opac: la tristesa és la més llarga de les emocions, més que la ràbia i l’alegria, em deia ahir.
La mirada fixa i buida travessa la finestra com si cerqués la sortida d’aquell quadre immòbil ple de predestinació. I entre el joc de la desesperació i el derrotisme, troba una eixida tot fent mitja volta. Els ulls segueixen fixant l’exterior mentre comencen un viatge introspectiu que es troba més enllà de la parada del tren. El camí es fa espès i obscur, el matxet ha de sortir a perfilar una drecera allà on semblava una selva feréstega del tot infranquejable. I mentre s’esclareix el camí la tristesa rebrota més bonica que mai. La sento néixer i créixer a poc a poc. Aquella amargor abans dura i freda, ara la deixo escapar entre les escletxes de llum i la tristor em va desfilant davant dels ulls.
El tren arrenca sigil·losament. Els nous paisatges estan fets de colors verds, blaus i marrons. Els esclats d’aquell sentiment dolorós agafen una nova dimensió. Es transformen en bombolles lleugeres i suaus que s’enlairen lluny fins que es confonen amb els blaus infinits del cel de primavera.
Plora petit. Plora tant com vulguis, estigues trist, sent la pena i l’amargor. Quan les bombolles s’enlairin, jo estaré encara aquí i et rebré amb el més sincer dels meus somriures.

Són tan bonics!

De vegades m’aturo de voler fer coses, de voler comandar el vaixell, de voler que aprenguin coses i que es facin grans. Tota jo em poso en pausa, la veueta que sempre em parla i em dona consells calla per uns instants. Obro els ulls i els veig tots allà davant meu, apareixen de no sé on, o potser ja hi eren i no els veia. I els trobo tant bonics. Són tots meus. Són molt meus. Interaccionen entre ells, es parlen, s’enfaden, es perdonen, es cuiden, s’escolten, s’acaronen. La veueta vol tornar a parlar: «has de continuar la classe». Sé que em vol dir això però no li deixo que m’ho digui, no vull sentir-ho. I continuo en pausa observant les delícies de la vida. M’agraden tant que allargo aquell instant de plaer personal. A vegades trec el telèfon de la butxaca i els començo a fer fotos. Ells ho saben que em tenen enamorada. Saben que tinc aquests deliris i miren l’objectiu amb la naturalitat dels que se saben estimats. Aquestes fotos de passió d’amor són les més intenses. No són fruit d’una intenció sinó que proven de recollir l’esclat de llum que se m’escapa de cada petit porus de la meva pell.
«M’agradeu molt! Sou tant bonics!»
I ella al sentir-me es gira i em mira. Sap que és el meu moment. I jo sento que ella és allà. Com sempre. Discreta i perfecte. Sé que li agrada veurem així i no diu res. Potser la seva veueta li diu: «deixa-la gaudir del seu moment. No l’interrompis, no li diguis que encara hem d’acabar les fitxes de les colònies». I me n’adono de la sort que tinc de tenir-la al meu costat. «És el meu sol» pensava quan vaig arribar a l’escola totalment derrotada i trencada en mil bocins. I ara, tres anys després no ho he oblidat. Segueix sent el meu sol. No sé com ho fa per brillar tant sense enlluernar-me mai. Mai fa res que em molesti. Existeix la convivència perfecte. Jo l’he trobat amb ella.
Ens creuem les mirades i aquell moment que semblava el punt àlgid de l’amor, s’intensifica encara més. Ella també hi és. També ho està sentit com jo. Són els nostres nens. De totes dues. I el temps s’atura entre l’encís i la fascinació pel nostre plaer compartit.

Regal de Nadal

Tenia el cor trencat. Li havia de dir a la seva mare que hi havia alguna cosa que sortia dels límits del que jo considerava la «normalitat». No sabia per on començar. I quan menys m’ho esperava vaig sentir una mà que m’agafava l’espatlla i m’acompanyava dolçament. . «Crec que hauria de portar el meu fill a l’ortofonista perquè encara no parla».
Era el moment perfecte per passar-li missatges clars. I semblava que comprenia el que li deia. Però em vaig trobar en un combat delicat de llançament de plomes. Jo bufava ben fort perquè cada ploma que li llançava a la mare d’aquella criatura blanca li arribés al coll i li fes una mica de pessigolles. A vegades es tronxava de riure i a vegades semblava que mai hagués sentit ni el més mínim pessigolleix. Em desesperava.
Va decidir treure el nen de l’escola.
M’arrancaven dels braços aquell ésser fràgil i suau que tant m’havia costat comprendre. On se me l’emportava? Entre quines mirades el volia confiar? NO! Era meu! Què li passaria si el portaven davant d’algú que no el pogués comprendre? Acabaria sol, castigat, isolat... i potser el destinarien a una escola especialitzada... NO!
L’únic que podia fer era acceptar la decisió i acompanyar la mare per tal que l’impacte del canvi i adaptació a una nova escola d’aquell petit de quatre anys fos el més còmode possible. Vaig rendir-me, vaig baixar els braços, vaig voler deixar de tenir raó i vaig allargar una mà a aquella mare campiona i coratjosa perquè pogués marxar lliurement.
A vegades no comprens els tombants de la vida. És com si les línies rectes deixessin d’existir i l’únic que pren sentit són les carretes de ports de muntanya plenes de revolts. I quan menys t’ho esperes arribes al punt més alt i les delícies del paisatge se t’ofereixen lliurement pel plaer de tots els teus sentits.
«He decidit que el deixo a l’escola»
Preciós i exquisit regal de Nadal. No vaig poder esborrar el somriure durant molts i molts dies. Estic contenta! Molt contenta de tenir l’Enric a la meva classe. Ara ja no em molesten els seus crits, ja no m’enravio quan no em fa cas o quan s’escapa de la classe. Quan el miro, veig el dolç regal de Nadal i els milions de segons que m’han ofert de la seva companyia.

Poma, pera mandarina

Què faig aquí? Estic cansada. Tinc mal de cap. Vols dir que és aquesta la meva professió. Quin mal rotllo em va agafar quan l’Esteban em va preguntar a la cantina perquè vaig triar de ser mestra. Ni tan sols ho vaig decidir. Em semblava que era una pseudo professió. I em vaig trobar a la universitat estudiant didàctica de les matemàtiques i psicologia de la personalitat. Jo l’únic que volia era anar a la universitat després de cinc anys d’espera. Ara que havia trobat la manera d’ocupar-me del meu fill, estudiar i sobreviure.
Clar que li podria haver dit que de seguida em va enamorar tot allò que m’explicaven. Que l’educació es va compartir en la meva passió i l’escola en el meu refugi de vida.
I ara, després de rebre tantes bufetades de la vida, em torno a demanar què faig aquí. Quan estic tant baixa de reserves em demano quin sentit té ser entre tots aquests mocosos ploraners. Em fuetejo pensant que no els dono res d’especial, que potser m’he enganyat. I mentre m’ofego entre pensaments que em destrueixen la poca energia que em queda apareix un àngel entre les tenebres.
«Poma, pera, mandarina?» m’interroga amb els ulls ingenus ben oberts. I malgrat els músculs estan totalment encarcarats entre les lligadures que la meva ment els infligeix, les mans comencen a dansar totalment deslligades de la meva voluntat seguint el dictat d’una força emergent que apareix de la nova interacció amb aquella criatura verge. I tota la meva negror es dilueix en un instant entre les transparències de les melodies i la concentració que la Giulia necessita per moure les mans al ritme de la música i la lletra que surt de la seva veu com per art de màgia.
Em fascina, em captiva i m'hipnotitza. No sé que és el més bonic, la seva inocència? La seva passió? La concentració total? És tant pur. Heu sentit mai la força que desprèn un infant quan està aprenent? És un dels plaers més planers, profunds i intensos que poden sentir ells i que al mateix temps poden compartir amb els altres sempre i quan estiguem atents.
Quan estigueu desanimats, enfadats, deprimits, gelosos i cansats, acosteu-vos a un d’aquests nins que estan treien fum. Observeu, oloreu, sentiu. El malestar s’esvairà irremeiablement.
I si no sabeu trobar aquestes criatures apassionants, no us preocupeu. Obriu simplement els ulls. Ells s’acosten a tu encara que semblis un gos bavejant i mostrant les dents. A ells no els fas por. Saben com desarmar-te en una mil·lèsima de segon.