L'EQUILIBRISTA

M’adormo entre les mirades del vent i la tempesta. Tot el fràgil castell de cartes que he anat construint de dubtes i d’errors es desfà i desperta la meva mirada atònita. Segueixo letàrgica i cega sense comprendre res. Provo d’avançar a cops esporàdics, suaus i brutals. El dolor arriba a una intensitat insuportable i el vent m’envia encara més foc roent.

D’on venen les mirades? On és la tempesta ? No veig els llamps ni sento els trons.

El desert d’horrors s’eleva majestuós per prendre definitivament el timó. I l’aire enterbolit de roques i d’espines sorgeix d’allà on neix la veritable mirada i esvandeix les idees més fosques per a donar pas a una nova visió plena de preguntes.

I mentre vaig provant de trobar respostes, el castell de cartes torna a créixer fort i dens. Els fonaments invisibles estan fets d’errors perdonats i d’ambició d’esperança sense expectatives.

Durant un instant infinit cap de les cartes tremola i l’equilibri fixe de l’estructura deixa de dubtar.

I si és aquest el camí?

L’equilibri entre l’esperança i la desesperança és un espai sense lloc. Mai és planer. Sembla fosc i insegur.

Però, i si és aquest ?

Poso un peu darrera l’altre i allà on no hi havia res s’obre un camí brillant i acollidor . I sento créixer dins meu la força per continuar fent d’equilibrista entre els dubtes i les certeses.