L'EQUILIBRISTA

M’adormo entre les mirades del vent i la tempesta. Tot el fràgil castell de cartes que he anat construint de dubtes i d’errors es desfà i desperta la meva mirada atònita. Segueixo letàrgica i cega sense comprendre res. Provo d’avançar a cops esporàdics, suaus i brutals. El dolor arriba a una intensitat insuportable i el vent m’envia encara més foc roent.

D’on venen les mirades? On és la tempesta ? No veig els llamps ni sento els trons.

El desert d’horrors s’eleva majestuós per prendre definitivament el timó. I l’aire enterbolit de roques i d’espines sorgeix d’allà on neix la veritable mirada i esvandeix les idees més fosques per a donar pas a una nova visió plena de preguntes.

I mentre vaig provant de trobar respostes, el castell de cartes torna a créixer fort i dens. Els fonaments invisibles estan fets d’errors perdonats i d’ambició d’esperança sense expectatives.

Durant un instant infinit cap de les cartes tremola i l’equilibri fixe de l’estructura deixa de dubtar.

I si és aquest el camí?

L’equilibri entre l’esperança i la desesperança és un espai sense lloc. Mai és planer. Sembla fosc i insegur.

Però, i si és aquest ?

Poso un peu darrera l’altre i allà on no hi havia res s’obre un camí brillant i acollidor . I sento créixer dins meu la força per continuar fent d’equilibrista entre els dubtes i les certeses.

Amor de mestra

Els tres s’allunyen a pas decidit entremig del moviment turbulent i erràtic del pati. No puc veure les seves cares, però la tempesta i el vent naixent els envoltava talment un tornado d’idees màgiques, trapelles i valentes. M’agradaria viure aquella intensitat entremig d’ells. M’agradaria olorar tots els colors d’infantesa. M’agradaria que existís un observar que travessés la mirada i entrés en el món de l’altre.

Els veig tan lluny, tan diferents a jo que em meravellen. Quina en deuen estar tramant? Quin plaer els proporcionen aquestes idees boges? Qui els ha ensenyat d’entendre’s així? Com es poden perdonar les trapelleries que es fan l’un altre? Quina manera més estranya d’estimar-se, i si hi ha una cosa que comprenen els meus ulls és que s’estimen d’un amor vertader. El seu. Amb el seu llenguatge.

A l’ombra de l’arbre, ella els mira amb la mateixa mirada. Deu sentir totes les seves olors? Els seus ulls brillen diferent que els meus. Hi ha un estat més profund de plaer. Són els seus nens. Respiren les mateixes cançons, caminen els mateixos perfums i ploren les mateixes danses. Els meus ulls entenen una altra onada d’amor més gran encara de la que creen aquells tres petits al mig del pati. El núvol que ho conté tot i que fa que això sigui possible, l’espai que ella els ha ofert perquè ells facin esclatar els focs artificials que porten a dins. És màgic de veure tots aquells fils invisibles que van apareixen i intensificant la xarxa que els uneix tots quatre.

Veig les puntes arrissadestes d’escuma que venen directes cap a mi. I clar! Jo també estic surfejant la mateixa onada que ells! Sinó no podria estar veient l’espectacle. I la xarxa es fa encara més gran i complexa. Els fils comencen a brillar i em fan pessigolles a cada una de les idees negres que tenia emmagatzemades i les transformen en purpurina fina que marxa flotant per decorar els fils naixents.

Avui, pel teu aniversari et regalo la meva mirada i t’agraeixo molt i molt la teva.

Moltes felicitats!

Hi ha dies més tristos

No em ve de gust d’escriure la tristesa. No vull quedar-m’hi molta estona, vull que el tren arrenqui de seguida, aquesta estació no és la meva, no m’interessa, no la vull.
No senti el xiulet. Restem immòbils. Els paisatges han deixat de desfilar, ja no hi ha res que em distregui la sed de plaer. El rellotge de l’andana ha quedat petrificat. La mateixa porta d’entrada, les mateixes persones esperant, les mateixes brosses per terra, el mateix noi fumant una cigarreta que no s’acaba mai.
Sóc aquí, presonera del temps i es fa llarga l’espera. Les paraules del meu fill més poeta floten en l’aire dens i opac: la tristesa és la més llarga de les emocions, més que la ràbia i l’alegria, em deia ahir.
La mirada fixa i buida travessa la finestra com si cerqués la sortida d’aquell quadre immòbil ple de predestinació. I entre el joc de la desesperació i el derrotisme, troba una eixida tot fent mitja volta. Els ulls segueixen fixant l’exterior mentre comencen un viatge introspectiu que es troba més enllà de la parada del tren. El camí es fa espès i obscur, el matxet ha de sortir a perfilar una drecera allà on semblava una selva feréstega del tot infranquejable. I mentre s’esclareix el camí la tristesa rebrota més bonica que mai. La sento néixer i créixer a poc a poc. Aquella amargor abans dura i freda, ara la deixo escapar entre les escletxes de llum i la tristor em va desfilant davant dels ulls.
El tren arrenca sigil·losament. Els nous paisatges estan fets de colors verds, blaus i marrons. Els esclats d’aquell sentiment dolorós agafen una nova dimensió. Es transformen en bombolles lleugeres i suaus que s’enlairen lluny fins que es confonen amb els blaus infinits del cel de primavera.
Plora petit. Plora tant com vulguis, estigues trist, sent la pena i l’amargor. Quan les bombolles s’enlairin, jo estaré encara aquí i et rebré amb el més sincer dels meus somriures.

Són tan bonics!

De vegades m’aturo de voler fer coses, de voler comandar el vaixell, de voler que aprenguin coses i que es facin grans. Tota jo em poso en pausa, la veueta que sempre em parla i em dona consells calla per uns instants. Obro els ulls i els veig tots allà davant meu, apareixen de no sé on, o potser ja hi eren i no els veia. I els trobo tant bonics. Són tots meus. Són molt meus. Interaccionen entre ells, es parlen, s’enfaden, es perdonen, es cuiden, s’escolten, s’acaronen. La veueta vol tornar a parlar: «has de continuar la classe». Sé que em vol dir això però no li deixo que m’ho digui, no vull sentir-ho. I continuo en pausa observant les delícies de la vida. M’agraden tant que allargo aquell instant de plaer personal. A vegades trec el telèfon de la butxaca i els començo a fer fotos. Ells ho saben que em tenen enamorada. Saben que tinc aquests deliris i miren l’objectiu amb la naturalitat dels que se saben estimats. Aquestes fotos de passió d’amor són les més intenses. No són fruit d’una intenció sinó que proven de recollir l’esclat de llum que se m’escapa de cada petit porus de la meva pell.
«M’agradeu molt! Sou tant bonics!»
I ella al sentir-me es gira i em mira. Sap que és el meu moment. I jo sento que ella és allà. Com sempre. Discreta i perfecte. Sé que li agrada veurem així i no diu res. Potser la seva veueta li diu: «deixa-la gaudir del seu moment. No l’interrompis, no li diguis que encara hem d’acabar les fitxes de les colònies». I me n’adono de la sort que tinc de tenir-la al meu costat. «És el meu sol» pensava quan vaig arribar a l’escola totalment derrotada i trencada en mil bocins. I ara, tres anys després no ho he oblidat. Segueix sent el meu sol. No sé com ho fa per brillar tant sense enlluernar-me mai. Mai fa res que em molesti. Existeix la convivència perfecte. Jo l’he trobat amb ella.
Ens creuem les mirades i aquell moment que semblava el punt àlgid de l’amor, s’intensifica encara més. Ella també hi és. També ho està sentit com jo. Són els nostres nens. De totes dues. I el temps s’atura entre l’encís i la fascinació pel nostre plaer compartit.

Regal de Nadal

Tenia el cor trencat. Li havia de dir a la seva mare que hi havia alguna cosa que sortia dels límits del que jo considerava la «normalitat». No sabia per on començar. I quan menys m’ho esperava vaig sentir una mà que m’agafava l’espatlla i m’acompanyava dolçament. . «Crec que hauria de portar el meu fill a l’ortofonista perquè encara no parla».
Era el moment perfecte per passar-li missatges clars. I semblava que comprenia el que li deia. Però em vaig trobar en un combat delicat de llançament de plomes. Jo bufava ben fort perquè cada ploma que li llançava a la mare d’aquella criatura blanca li arribés al coll i li fes una mica de pessigolles. A vegades es tronxava de riure i a vegades semblava que mai hagués sentit ni el més mínim pessigolleix. Em desesperava.
Va decidir treure el nen de l’escola.
M’arrancaven dels braços aquell ésser fràgil i suau que tant m’havia costat comprendre. On se me l’emportava? Entre quines mirades el volia confiar? NO! Era meu! Què li passaria si el portaven davant d’algú que no el pogués comprendre? Acabaria sol, castigat, isolat... i potser el destinarien a una escola especialitzada... NO!
L’únic que podia fer era acceptar la decisió i acompanyar la mare per tal que l’impacte del canvi i adaptació a una nova escola d’aquell petit de quatre anys fos el més còmode possible. Vaig rendir-me, vaig baixar els braços, vaig voler deixar de tenir raó i vaig allargar una mà a aquella mare campiona i coratjosa perquè pogués marxar lliurement.
A vegades no comprens els tombants de la vida. És com si les línies rectes deixessin d’existir i l’únic que pren sentit són les carretes de ports de muntanya plenes de revolts. I quan menys t’ho esperes arribes al punt més alt i les delícies del paisatge se t’ofereixen lliurement pel plaer de tots els teus sentits.
«He decidit que el deixo a l’escola»
Preciós i exquisit regal de Nadal. No vaig poder esborrar el somriure durant molts i molts dies. Estic contenta! Molt contenta de tenir l’Enric a la meva classe. Ara ja no em molesten els seus crits, ja no m’enravio quan no em fa cas o quan s’escapa de la classe. Quan el miro, veig el dolç regal de Nadal i els milions de segons que m’han ofert de la seva companyia.

Poma, pera mandarina

Què faig aquí? Estic cansada. Tinc mal de cap. Vols dir que és aquesta la meva professió. Quin mal rotllo em va agafar quan l’Esteban em va preguntar a la cantina perquè vaig triar de ser mestra. Ni tan sols ho vaig decidir. Em semblava que era una pseudo professió. I em vaig trobar a la universitat estudiant didàctica de les matemàtiques i psicologia de la personalitat. Jo l’únic que volia era anar a la universitat després de cinc anys d’espera. Ara que havia trobat la manera d’ocupar-me del meu fill, estudiar i sobreviure.
Clar que li podria haver dit que de seguida em va enamorar tot allò que m’explicaven. Que l’educació es va compartir en la meva passió i l’escola en el meu refugi de vida.
I ara, després de rebre tantes bufetades de la vida, em torno a demanar què faig aquí. Quan estic tant baixa de reserves em demano quin sentit té ser entre tots aquests mocosos ploraners. Em fuetejo pensant que no els dono res d’especial, que potser m’he enganyat. I mentre m’ofego entre pensaments que em destrueixen la poca energia que em queda apareix un àngel entre les tenebres.
«Poma, pera, mandarina?» m’interroga amb els ulls ingenus ben oberts. I malgrat els músculs estan totalment encarcarats entre les lligadures que la meva ment els infligeix, les mans comencen a dansar totalment deslligades de la meva voluntat seguint el dictat d’una força emergent que apareix de la nova interacció amb aquella criatura verge. I tota la meva negror es dilueix en un instant entre les transparències de les melodies i la concentració que la Giulia necessita per moure les mans al ritme de la música i la lletra que surt de la seva veu com per art de màgia.
Em fascina, em captiva i m'hipnotitza. No sé que és el més bonic, la seva inocència? La seva passió? La concentració total? És tant pur. Heu sentit mai la força que desprèn un infant quan està aprenent? És un dels plaers més planers, profunds i intensos que poden sentir ells i que al mateix temps poden compartir amb els altres sempre i quan estiguem atents.
Quan estigueu desanimats, enfadats, deprimits, gelosos i cansats, acosteu-vos a un d’aquests nins que estan treien fum. Observeu, oloreu, sentiu. El malestar s’esvairà irremeiablement.
I si no sabeu trobar aquestes criatures apassionants, no us preocupeu. Obriu simplement els ulls. Ells s’acosten a tu encara que semblis un gos bavejant i mostrant les dents. A ells no els fas por. Saben com desarmar-te en una mil·lèsima de segon.

Males herbes

No t’aixequis, no parlis, no et moguis, no tallis això, no pintis la taula, no cridis... i ella segueix creixent amb la mateixa energia que les males herbes dels marges. Sembla que tots els «nos» acumulats no li fan res. Em mira amb aquells ulls grossos i encuriosits i encaixa tots els entrebancs amb una naturalitat increïble.
Em cansa a la mateixa proporció que l’admiro. D’on treu tota aquesta energia? Una coseta tant petita i amb tanta força.
Talment les herbes que creixen enmig de qualsevol esquerda de la paret, ella aconsegueix respirar amb un xic d’aire que li proporcionem amb una petita mirada de tant en tant. La resta del temps no necessita ni tant sols encoratjament. Toca, remena, copia, inventa... i res ni ningú la pot aturar.
Me demani si jo sóc aquí per ensenyar-li el «no»... No m’agrada aquest paper. I si deixés de dir-li «no»? Seria complicat conviure amb ella a la classe. M’agafaria el meu telèfon, em desconfiguraria l’ordinador, es mullaria de dalt a baix amb l’aigua en ple hivern... De fet, moltes vegades no arribo a temps de dir-li que «no» que ja l’ha feta ben grossa. I de vegades em fa riure molt. D’altres em fa enfadar com una mona.
No és una alumna que es creua silenciosament pel teu camí. Té una presència molt consistent. I només té dos anys!
Potser les males herbes, les més fortes, les més tenaces, les més boniques, les més úniques ens les trobem per aprendre nosaltres d’elles. Potser arriben per testimoniar de la força de la voluntat. Potser son fades disfressades que ens mostren que tot és possible, que cap contrarietat és més forta que nosaltres mateixos. Potser les males herbes són aquí per ajudar-nos i guiar-nos. Potser ens estan oferint la seva energia i ens estan demanant que ens afegim al seu combat. Potser juntes, elles amb la seva força sobrenatural i nosaltres, els que ens hem oblidat que també ho érem de males herbes algun dia, podem avançar agafades de la mà i arribar encara més lluny.

Receptes de mestra

Quines són les competències que necessita una mestra? em va demanar aquella noia enmig del reguitzell de preguntes que havien preparat el seu grup de recerca. I la poesia se m’escava entre les dents. Havia de serrar la boca ben fort per no deixar sortir aquelles tempestes de melodies que se m’estaven formant dins la panxa. Li hauria dit que una mestra necessita infinites tones de paciència, deu mil estrelles d’humilitat, tres-cents cinquanta litres de suc de passió, una colleradeta ben colmadeta d’amor fi, un polsim màgic de curiositat, tres gotes de fum d’energia, un fil llarg com tres voltes a la Terra per lligar-ho tot ben recargoladet. Ruixar-ho amb còctel de vacances i posar-ho cinc-centes hores al forn a temperatura tròpica. Servir-ho a taula ben calentó amb safates plenes de tendresa, de confetis i de besades de xocolata. I de postres saber recollir tots els tresors preciosos amagats darrera dels ulls intensos i brillants d’aquestes criatures fascinants que ens acompanyen cada dia.
Petons de Sant Jordi a tothom

Em va massa petit

Potser només llevar-se al matí, ja noten que el cos els va massa petit. Es posen un braç i després l’altre i els tiben les mànigues. El coll pica com els jerseis de llana que ens fa la iaia. I de cop han de córrer per anar a fer pipi a no ser que només obrir un ull s’adonin que ja és massa tard. Els sons que emet aquella que és la seva mare els ressona dins del cap, les paraules encara força indesxifrables, les melodies els parlen una mica més. Ah, una carícia, un petó, això els sembla molt més interessant i de cop tot comença a prendre una mica de sentit.
Arriba el dia i hauran de fer encabir tota la seva llum dins d’aquesta disfressa feta de carn i ossos. Sembla una missió impossible. Com es pot ficar dins un recipient tota la vasta energia de l’amor i la passió que porta cada un d’aquests éssers. I és aquesta la gran feinada amb la que ens confrontem tot just arribar en aquest món mentre els altres proven d’ensenyar-los a fer pipi dins d’un pot o engolir aliments que no venen del pit d’aquella que els ha ajudat a arribar fins aquí.
I més endavant, ja a l’escola, els posarem noms segons les coses que no arriben a fer. És dislèxic. És autista. És hiperactiu. Ho ha diagnosticat un especialista. Però ningú no ha vist que el cos li anava massa petit. Els infants anomenats, diagnosticats, etiquetats, marcats són simplement criatures especials, són infants que han renunciat a desprendre’s de la seva energia natal. L’han volgut guardar tota i clar, en el cos humà no hi ha tantes connexions, cables i botons per poder fer funcionar tanta potència.
Alguns proven de prémer els mateixos botons per competències diferents i això sobrecarrega les xarxes, fa curtcircuits i crema alguns dels cables. Els anomenem dislèxics.
D’altres proven de crear noves connexions però el petit cos no arriba a suportar-les. Hiperactius diuen.
Alguns decideixen viure dins la dolça energia sense utilitzar el cos per comunicar-la. «Són els autistes»
I no puc deixar d’admirar cada una d’aquestes criatures. Quin coratge! I quan passen a prop meu no puc deixar de sentir l’escalforeta agradable de tota aquesta llum continguda en un pot tant petit. Sento l’olor de totes les flors de la cada primavera, els colors infinits, les tempestes més dolces i suaus, les músiques de tot el món i el més enllà. Benvinguts al meu costat tots aquests que han decidit no deixar escapar ni una gota de llum. Benvinguts els que porten a sobre la força del testimoniatge d’allò que som de veritat.
I sobretot «Gràcies a cada un de vosaltres per mostrar-me dia rere dia que tot és possible. Que més enllà dels nostres petits caps hi ha una força mil vegades més gran del que ens puguem arribar a imaginar».
Mestres! Ho heu provat mai. Seieu al costat d’un infant d’aquells que us desmunten la classe en un mil·lèsima de segon. O aquell que no li interessa gens allò que diem. O aquell que no compren res. Observeu-los! Rebreu el regal més gran que mai us hagin fet.

Pedres a les butxaques

Mentre m’ho explicava podia sentir la seua angoixa als ulls, però no podia evitar de somriure davant d’aquella imatge entranyable i rocambolesca alhora. Ella s’ho creia de veritat que el vent se l’emportaria. «Posa’t pedres a les butxaques nena, que sortiràs volant!» I tots aquells homenots reien fent esclatar les galtes. En aquell escàndol apoteòsic de riures desmesurats, ella baixava el cap i veia néixer una petita angoixa tota recargoladeta dins la seua panxa. I d’amagat, quan ningú la veia recollia pedres per aquells camins ventosos i se les posava a les butxaques. Tota sola, entre la polseguera i el soroll eixordador de la tempesta, no tenia por de res, caminava tranquil·la entre la força majestuosa dels camps enrabiats. Res no l’espantava d’aquella disbauxa salvatge, només el remor de les paraules d’aquells homes adults la destorbava a estones. Aleshores es posava les mans a les butxaques i tornava a contar amb la punta dels dits el nombre de pedres que hi portava. Així feia fugir aquelles rialles del seu cap durant una bona estona.
Des de que va néixer que trepitjava aquelles terres lliures i feréstegues com si fos dins del ventre protector de la seva mare. S’estimava aquelles muntanyes verdes i pedregoses, formaven part del seu propi cos. Res d’aquell entorn l’espantava. Sabia com ho havia de fer. Sabia que les pedres rodolaven, les herbes relliscaven, les branques velles cruixien. Però no sabia què dirien aquells homes i dones esporuguits per la força del vent. Potser li haurien hagut de demanar a aquella petita criatura què en pensava. Potser els hauria pogut dir que el vent era el seu amic, que mai li hauria fet mal. Si enlloc de voler-la ajudar, protegir i ensenyar, l’haguessin simplement escoltat, ella els hauria pogut parlar de totes les tardes viscudes entre les muntanyes després de l’escola. O dels dies sencers que havia passat entre les roques amagada. Com els camps, els prats, els arbres, el vent, les flors i els núvols l’havien protegit ajudat, ensenyat, escoltat i acompanyat durant aquelles llargues hores mentre esperava que les campanes li anunciessin que l’escola s’havia acabat i que ja podia tornar cap a casa.
Perquè aquella mestra si que li feia por de veritat. Molta por. De fet la por ja la tenia ben caladeta als ossos des d’abans de començar l’escola. Aquella dona, l’única del poble, la que feia pagar a totes les famílies del petit poble per entrenar cada un dels mainatges i preparar-los per començar l’escola.
I avui, amb la brillantor del record dins l’ànima, aquella petita cabreta de les muntanyes, aquella nina preciosa i valenta ha decidit protegir cada un dels infants que passen per la seua aula. Ella sap que per protegir-los cal simplement escoltar-los. I cada cop que els escolta cau inevitablement en un profund enamorament i admiració per cada una d’aquestes criatures que tenen la sort de creuar-se-la encara que sigui un petit instant de les seves vides.

Terra mullada

Aquells dies que estàs massa cansada per afrontar tot aquella massa d’energia humana plena de caràcters, mocs, mirades, plors, refusos, idees genials... decideixes baixar les armes i simplement observar. Buides la ment per uns instants i et deixes portar per allò que capten els teus ulls i tots els teus sentits en absència de judici. I és en aquest estat de treva o més ben dit de rendició que la vida et pot oferir un d’aquells màgics regals. En el lapsus de menys d’un segon fas un viatge al món d’infant.
«Terra fina, molt molt fina. És pols de terra. És un tresor. N’he acumulat molta. Uau! Terra fina.» I el cap s'il·lumina d’una sensació indescriptible de plenitud. Aquell moment de TERRA FINA t’anestesia totes les males ones i només perceps benestar. Quin altre cosa del món et podria proporcionar més felicitat que aquella muntanyeta de pols màgica que has aconseguit fer en mitja hora de pati.
I és en aquest moment d’èxtasi infantil que decideixo fer la vista grossa i no dir res al R que he vist passar amb la boca plena d’aigua per fer fang d’amagat a l’altra punta del pati, en la petita parcel·la de terra que prova de sustentar l’arbre a qui ja han despullat un terç de les arrels i no sé com encara s’aguanta dret. Ho sé que no sabrà controlar-se i que tot el seu cos acabarà massa a prop del fang i la terra. Sé que s’embrutarà els pantalons nous. Sé que la seva mare li farà uns crits descomunals a la sortida de l’escola, malgrat jo ja li hagi explicat vàries vegades que és normal que els infants s’embrutin. Sé que passarà una mala estona i que després de ser renyat es portarà encara pitjor durant un parell de dies pegant a un petit de dos anys perquè sí...
Però pel principi de la felicitat infantil decideixo no veure tot això. I qui sap... potser aquest cop el principi tocarà també el cap dels pares atrafegats i estressats que no tenen normalment la sort de volar pels núvols dels cels dels infants. Potser quan la mare vingui, no veurà pantalons bruts. Potser sentirà l’olor de terra mullada. «Terra mullada, molt molt mullada. És fang compacte. És un tresor. N’he acumulat molta. Uau! Terra mullada» i el cap també se li il·luminarà d’una sensació indescriptible de plenitud guiada per l’olor del món dels infants.

Per un moment m’he cregut que era Déu

Quina angoixa. Les mestres (perdoneu els mascles per aquesta generalització femenina, però no em sap gens de greu fer-la, per una banda perquè és simplement això, una generalització, i per l’altra perquè per un instant de paraula llegida, us regali el plaer de sentir-vos dones per un moment) (però no us penseu que sóc una feminista combativa, sóc simplement una dona orgullosa de ser-ho, i molt contenta que existeixin els homes... fins i tot els més galants fets a la antiga) (Ostres, amb tant de parèntesi, ja m’he perdut... tornaré a començar a sota) (m’encanta no plegar-me a les normes d’escriptura convencional)
Quina angoixa, les mestres, quan confonem la nostra humil professió de formiguetes amb una professió de Déu omnipotent. Per un moment, ens creiem que tenim una força tot poderosa encarregada de fer de cada petit ésser la persona més excepcional del món. I recau en nosaltres el pes més asfixiant que ens esclafa i ens empresona. Les neurones es paralitzen congelades de l’ensurt i les connexions entre elles es veuen parasitades per interferències constants de pànic. I això, clar, crea un estat d’estrès descontrolat que ens fa entrar en un estat paranoic on veiem tot el món distorsionat. Les aules es transformen en un lloc Sant, on qualsevol petit error pot fer que cada un dels nostres alumnes es desvii definitivament del bon camí. Un espai estèril, un blog operatori on hem d’aconseguir que cada nin aprengui d’una manera totalment parametritzada i organitzada:
als 5 anys han de contar fins a 30
als 6 han de saber llegir tots sols
als 8 han de multiplicar
L’aprenentatge ja no depèn de cada individu sinó que som nosaltres les qui amb guants de làtex, màscares i bata blanca portem a sobre la responsabilitat del desenvolupament de cada una d’aquestes criatures divines. I podem utilitzar qualsevol pedagogia, des dels mètodes més clàssics fins als més alternatius o innovadors. Però en el nostre deliri només existeix un única activitat divina i indivisible destinada a tota la classe que farà que aquells infants aprenguin. Atenció! No ens podem equivocar de botó. Si pitgem el roig cada infant rebrà el consell i l’activitat adequada que farà que de grans sigui unes persones perfectes totalment integrades a la societat. Però si pitgem el blau seran uns desgraciats, repudiats, desdentats, ignorats, eixelebrats, parasitats, cul pelats...
En aquest moment on l’olla a pressió crida esbufegada suant descontrolada, és quan perdem tota la serenor dels mestres educats les orelles esbatanades, els ulls bombejats només tenim un sol desig: destapar l’olla per alliberar-nos finalment d’aquella pressió insofrible. I és en aquest punt que comencen les al·lucinacions, una aureola brillant ens apareix del més enllà per venir a donar-nos la bona nova:
«No sou vosaltres els responsables! Petites criatures ingènues! Quina prepotència! Us havíeu cregut que éreu Déu?»
La divina aparició ens fa veure-ho tot clar d’una sola revolada. Són ells!!! Els que anaven disfressats d’àngels!
Un cop el dimoni descobert és quan les mestres ens quedem tant tranquil·les deslliurar-nos definitivament del pes de la responsabilitat i deixem anar aquelles frases tant fantàstiques:
És que la seva mare el sobreprotegeix massa,
És que a casa fa el que vol,
És que es passa el dia davant la tele,

El primer dia

Hauria de programar alguna cosa per demà... Torna a ser el primer dia. Quines vacances hem fet ara? A sí, les de l’hivern, després de les de Nadal. I encara em falten les vacances de Setmana Santa que també seran quinze dies. I finalment les de l’estiu. Què faré aquest estiu? Faig un gran viatge?
Tornem-hi. Què faig demà? Hauria de programar alguna cosa... Però, no sé què. Són tant bonics. Ja els torno a veure tots allà assegudets davant meu. Xerrant entre ells, fent-se una abraçada de retrobada de després de vacances, posant-se un petit a la falda com faig jo, l’altre enganxat al «doudou»... i jo provant de fer la data. Que bufons. Ja tinc ganes d’agafar-ne un i fer-li pessigolletes o pessigar-li les galtes o fer-li arri arri tatanet...
Ostres concentra’t! Pro-gra-ma-ció! A veure, totes les idees que has tingut durant les vacances: els portaré les plantes mig mortes de casa i els confiaré la tasca de fer-les reviure (amb això ja tindrem tot el tema del món vegetal, mètode científic d’observació i hipòtesi...). Pel projecte de la volta al món farem allò dels diferents alfabets (així ja tindré grafisme i descoberta del món). Per psicomotricitat: el parc! Que comença el bon temps...
Sí, sí, sí. Ja saps les grans línies, ja saps que segueixes els programes, això és allò que et demanen: les progressions. Ja podries escriu-re-les com vol l’inspector. Però és que no en tinc ganes. És com si em posés amb trajo i corbata per anar a la platja. M’agrada tenir una vaga idea de la programació anual, però no suporto encasellar-me en una cosa escrita i rígida.
Iep! Ja hi tornes a ser. PROGRAMACIÓ. A veure, quan començaré totes les idees que he tingut en funció del que va anar passant el més passat? Ja saps que no ho pots fer tot el primer dia. Ja anirà sortint. A més ja saps que no et podràs resistir quan el V. en demani programació a la carta: «Betty, avui podem escriure un llibre?» o la N. et torni a demanar: «Aquesta tarda podrem fer maquillatges?» Que són bonics! I tenen sempre tantes idees genials.
Ara sí: programació. On tinc aquells fulls tant bonics i ben estructurats per escriure allò que farem a cada franja horària? A l’escola? Va però si ja t’ho saps de memòria: A primera hora «Bon dia» i de fet no he de programar res, ja està tot super organitzat, cadascú té la seva tasca. I si m’avorreix aquesta rutina ja els distorsionaré jo com vulgui, com que sóc la mestra abusaré del meu poder i proposaré una cançó, una dansa, un embarbussament... el què em piqui.
Ja està. Ja estic desprogramant abans de programar...
I si m’ho torno a permetre? El primer dia fem el què volem. Si no programo res, no m’estressaré de no fer el que he programat. Així podré gaudir tranquil·lament de cada un d’aquests petits éssers fantàstics que m’acompanyen cada dia. I si no sorgeix res (cosa molt estranya perquè fins ara no m’ha passat mai) doncs ja utilitzaré tots els joquers que tinc a punt: jocs pedagògics que hi ha a l’armari gran, llibreta de dibuix lliure, cançoner, contes del món...
Sí ja està! Programat! Programo diu lliure per demà!
Aish, ja tinc ganes de començar l’escola!

Postura de mestra

"No té postura de mestra" em va dir l'inspector.
Ostres! Resulta que les mestres també tenim una postura. Com la del caçador immòbil quan mira pel visor la presa que està a punt de cruspir-se o el jugador de golf elegant amb els braços alçats visualitzant un terreny planer on fer aterrar la pilota o les ballarines amb moviment fi, altívol i delicat voleiant en silenci airat cap al centre de la sala de ball.
Quina deu ser la postura de mestra? En tot cas, no és l'estrès que vaig mostrar el dia de la inspecció.
Potser és l’estat letàrgic en el què em trobo els dilluns al matí a primera hora ? O l'excitació dels dimarts quan tinc moltes ganes de començar un nou projecte ? O l’estat d’admiració que puc patir en qualsevol moment del dia quan algun alumne em sorprèn un cop més ? O el descontrol en el què em trobo quan tinc el desig irresistible de petonejar un petit perquè m’ha fet qualsevol monada ? O l’estat d’orgull gairebé matern que explota dins tot el meu cos quan un mocós troba la solució d’un problema que jo no havia estat capaç de resoldre ? O la còlera que se m’escapa per totes les juntes òssies i musculars quan un petit detall ha fet petar el globus de la paciència que estava tibant a rabiar ? O l’esverament que contagio a tots els petits éssers del meu voltant i a algun de més gran quan fem una festa improvisada ballant salsa amb una música una mica massa forta ? O l’estat de lucidesa en què a vegades em sorprenc a mi mateixa i salvo algun infant d’un cop de bastó d’un company ? O l’estat de rigidesa que provoca una alerta màxima i de cop i volta tota la classe va recta com un pal ? O l’estat d’exigència que s’empara de mi quan vull que la feina estigui tota acabada abans del migdia ? O el hipisme que m’hipnotitza un matí de primera i ho trobo tot absolutament meravellós ? O el reviscolament que pateixo quan un conte que he explicat ha agradat a petits i grans i me’n demanen un altre ? O l’estat de decepció i ràbia de mi mateixa quan se m’ha tornat a escapar un crit ? O l’estat catatònic en el què estic cada divendres a última hora després d’una setmana de dies de 11 i 12 hores de feina seguida sense cap pausa pipí?
Aish ! Que difícil… Quina deu ser la postura de mestra ? Potser no és cap d’aquestes ?
Em ve al cap la imatge de mestra perfecta, vestida amb trajo i camisa, asseguda amb l’esquena ben dreta, sense cap arruga ni cap taca al pantaló. Simpàtica, afable i bonica. Amb tots els infants al voltant escoltant-la meravellats, amb prou confiança per acostar-s’hi i formular encuriosits preguntes sempre pertinents i al mateix temps amb prou respecte per no dir mai res fora de to. Una mestra que fins i tot és fantàstica quan s’equivoca o quan s’enfada. Que en sap de tot i que és elegant fins i tot quan quan ha de cercar alguna cosa que no sap. Amb una mirada tendra, protectora, seriosa i exigent al mateix temps. Mmm… en què em fa pensar ? A sí ! La blanca neus ?
Deu ser aquesta la veritable postura de mestra ? La de mestra Walt Disney ? Jo que porto anys repetint-me que el príncep blau no existeix i ara resulta que existeix la mestra blava ?
Aish ! que complicat això de reflexionar...