Males herbes

No t’aixequis, no parlis, no et moguis, no tallis això, no pintis la taula, no cridis... i ella segueix creixent amb la mateixa energia que les males herbes dels marges. Sembla que tots els «nos» acumulats no li fan res. Em mira amb aquells ulls grossos i encuriosits i encaixa tots els entrebancs amb una naturalitat increïble.
Em cansa a la mateixa proporció que l’admiro. D’on treu tota aquesta energia? Una coseta tant petita i amb tanta força.
Talment les herbes que creixen enmig de qualsevol esquerda de la paret, ella aconsegueix respirar amb un xic d’aire que li proporcionem amb una petita mirada de tant en tant. La resta del temps no necessita ni tant sols encoratjament. Toca, remena, copia, inventa... i res ni ningú la pot aturar.
Me demani si jo sóc aquí per ensenyar-li el «no»... No m’agrada aquest paper. I si deixés de dir-li «no»? Seria complicat conviure amb ella a la classe. M’agafaria el meu telèfon, em desconfiguraria l’ordinador, es mullaria de dalt a baix amb l’aigua en ple hivern... De fet, moltes vegades no arribo a temps de dir-li que «no» que ja l’ha feta ben grossa. I de vegades em fa riure molt. D’altres em fa enfadar com una mona.
No és una alumna que es creua silenciosament pel teu camí. Té una presència molt consistent. I només té dos anys!
Potser les males herbes, les més fortes, les més tenaces, les més boniques, les més úniques ens les trobem per aprendre nosaltres d’elles. Potser arriben per testimoniar de la força de la voluntat. Potser son fades disfressades que ens mostren que tot és possible, que cap contrarietat és més forta que nosaltres mateixos. Potser les males herbes són aquí per ajudar-nos i guiar-nos. Potser ens estan oferint la seva energia i ens estan demanant que ens afegim al seu combat. Potser juntes, elles amb la seva força sobrenatural i nosaltres, els que ens hem oblidat que també ho érem de males herbes algun dia, podem avançar agafades de la mà i arribar encara més lluny.