Em va massa petit

Potser només llevar-se al matí, ja noten que el cos els va massa petit. Es posen un braç i després l’altre i els tiben les mànigues. El coll pica com els jerseis de llana que ens fa la iaia. I de cop han de córrer per anar a fer pipi a no ser que només obrir un ull s’adonin que ja és massa tard. Els sons que emet aquella que és la seva mare els ressona dins del cap, les paraules encara força indesxifrables, les melodies els parlen una mica més. Ah, una carícia, un petó, això els sembla molt més interessant i de cop tot comença a prendre una mica de sentit.
Arriba el dia i hauran de fer encabir tota la seva llum dins d’aquesta disfressa feta de carn i ossos. Sembla una missió impossible. Com es pot ficar dins un recipient tota la vasta energia de l’amor i la passió que porta cada un d’aquests éssers. I és aquesta la gran feinada amb la que ens confrontem tot just arribar en aquest món mentre els altres proven d’ensenyar-los a fer pipi dins d’un pot o engolir aliments que no venen del pit d’aquella que els ha ajudat a arribar fins aquí.
I més endavant, ja a l’escola, els posarem noms segons les coses que no arriben a fer. És dislèxic. És autista. És hiperactiu. Ho ha diagnosticat un especialista. Però ningú no ha vist que el cos li anava massa petit. Els infants anomenats, diagnosticats, etiquetats, marcats són simplement criatures especials, són infants que han renunciat a desprendre’s de la seva energia natal. L’han volgut guardar tota i clar, en el cos humà no hi ha tantes connexions, cables i botons per poder fer funcionar tanta potència.
Alguns proven de prémer els mateixos botons per competències diferents i això sobrecarrega les xarxes, fa curtcircuits i crema alguns dels cables. Els anomenem dislèxics.
D’altres proven de crear noves connexions però el petit cos no arriba a suportar-les. Hiperactius diuen.
Alguns decideixen viure dins la dolça energia sense utilitzar el cos per comunicar-la. «Són els autistes»
I no puc deixar d’admirar cada una d’aquestes criatures. Quin coratge! I quan passen a prop meu no puc deixar de sentir l’escalforeta agradable de tota aquesta llum continguda en un pot tant petit. Sento l’olor de totes les flors de la cada primavera, els colors infinits, les tempestes més dolces i suaus, les músiques de tot el món i el més enllà. Benvinguts al meu costat tots aquests que han decidit no deixar escapar ni una gota de llum. Benvinguts els que porten a sobre la força del testimoniatge d’allò que som de veritat.
I sobretot «Gràcies a cada un de vosaltres per mostrar-me dia rere dia que tot és possible. Que més enllà dels nostres petits caps hi ha una força mil vegades més gran del que ens puguem arribar a imaginar».
Mestres! Ho heu provat mai. Seieu al costat d’un infant d’aquells que us desmunten la classe en un mil·lèsima de segon. O aquell que no li interessa gens allò que diem. O aquell que no compren res. Observeu-los! Rebreu el regal més gran que mai us hagin fet.