Pedres a les butxaques

Mentre m’ho explicava podia sentir la seua angoixa als ulls, però no podia evitar de somriure davant d’aquella imatge entranyable i rocambolesca alhora. Ella s’ho creia de veritat que el vent se l’emportaria. «Posa’t pedres a les butxaques nena, que sortiràs volant!» I tots aquells homenots reien fent esclatar les galtes. En aquell escàndol apoteòsic de riures desmesurats, ella baixava el cap i veia néixer una petita angoixa tota recargoladeta dins la seua panxa. I d’amagat, quan ningú la veia recollia pedres per aquells camins ventosos i se les posava a les butxaques. Tota sola, entre la polseguera i el soroll eixordador de la tempesta, no tenia por de res, caminava tranquil·la entre la força majestuosa dels camps enrabiats. Res no l’espantava d’aquella disbauxa salvatge, només el remor de les paraules d’aquells homes adults la destorbava a estones. Aleshores es posava les mans a les butxaques i tornava a contar amb la punta dels dits el nombre de pedres que hi portava. Així feia fugir aquelles rialles del seu cap durant una bona estona.
Des de que va néixer que trepitjava aquelles terres lliures i feréstegues com si fos dins del ventre protector de la seva mare. S’estimava aquelles muntanyes verdes i pedregoses, formaven part del seu propi cos. Res d’aquell entorn l’espantava. Sabia com ho havia de fer. Sabia que les pedres rodolaven, les herbes relliscaven, les branques velles cruixien. Però no sabia què dirien aquells homes i dones esporuguits per la força del vent. Potser li haurien hagut de demanar a aquella petita criatura què en pensava. Potser els hauria pogut dir que el vent era el seu amic, que mai li hauria fet mal. Si enlloc de voler-la ajudar, protegir i ensenyar, l’haguessin simplement escoltat, ella els hauria pogut parlar de totes les tardes viscudes entre les muntanyes després de l’escola. O dels dies sencers que havia passat entre les roques amagada. Com els camps, els prats, els arbres, el vent, les flors i els núvols l’havien protegit ajudat, ensenyat, escoltat i acompanyat durant aquelles llargues hores mentre esperava que les campanes li anunciessin que l’escola s’havia acabat i que ja podia tornar cap a casa.
Perquè aquella mestra si que li feia por de veritat. Molta por. De fet la por ja la tenia ben caladeta als ossos des d’abans de començar l’escola. Aquella dona, l’única del poble, la que feia pagar a totes les famílies del petit poble per entrenar cada un dels mainatges i preparar-los per començar l’escola.
I avui, amb la brillantor del record dins l’ànima, aquella petita cabreta de les muntanyes, aquella nina preciosa i valenta ha decidit protegir cada un dels infants que passen per la seua aula. Ella sap que per protegir-los cal simplement escoltar-los. I cada cop que els escolta cau inevitablement en un profund enamorament i admiració per cada una d’aquestes criatures que tenen la sort de creuar-se-la encara que sigui un petit instant de les seves vides.