Per un moment m’he cregut que era Déu

Quina angoixa. Les mestres (perdoneu els mascles per aquesta generalització femenina, però no em sap gens de greu fer-la, per una banda perquè és simplement això, una generalització, i per l’altra perquè per un instant de paraula llegida, us regali el plaer de sentir-vos dones per un moment) (però no us penseu que sóc una feminista combativa, sóc simplement una dona orgullosa de ser-ho, i molt contenta que existeixin els homes... fins i tot els més galants fets a la antiga) (Ostres, amb tant de parèntesi, ja m’he perdut... tornaré a començar a sota) (m’encanta no plegar-me a les normes d’escriptura convencional)
Quina angoixa, les mestres, quan confonem la nostra humil professió de formiguetes amb una professió de Déu omnipotent. Per un moment, ens creiem que tenim una força tot poderosa encarregada de fer de cada petit ésser la persona més excepcional del món. I recau en nosaltres el pes més asfixiant que ens esclafa i ens empresona. Les neurones es paralitzen congelades de l’ensurt i les connexions entre elles es veuen parasitades per interferències constants de pànic. I això, clar, crea un estat d’estrès descontrolat que ens fa entrar en un estat paranoic on veiem tot el món distorsionat. Les aules es transformen en un lloc Sant, on qualsevol petit error pot fer que cada un dels nostres alumnes es desvii definitivament del bon camí. Un espai estèril, un blog operatori on hem d’aconseguir que cada nin aprengui d’una manera totalment parametritzada i organitzada:
als 5 anys han de contar fins a 30
als 6 han de saber llegir tots sols
als 8 han de multiplicar
L’aprenentatge ja no depèn de cada individu sinó que som nosaltres les qui amb guants de làtex, màscares i bata blanca portem a sobre la responsabilitat del desenvolupament de cada una d’aquestes criatures divines. I podem utilitzar qualsevol pedagogia, des dels mètodes més clàssics fins als més alternatius o innovadors. Però en el nostre deliri només existeix un única activitat divina i indivisible destinada a tota la classe que farà que aquells infants aprenguin. Atenció! No ens podem equivocar de botó. Si pitgem el roig cada infant rebrà el consell i l’activitat adequada que farà que de grans sigui unes persones perfectes totalment integrades a la societat. Però si pitgem el blau seran uns desgraciats, repudiats, desdentats, ignorats, eixelebrats, parasitats, cul pelats...
En aquest moment on l’olla a pressió crida esbufegada suant descontrolada, és quan perdem tota la serenor dels mestres educats les orelles esbatanades, els ulls bombejats només tenim un sol desig: destapar l’olla per alliberar-nos finalment d’aquella pressió insofrible. I és en aquest punt que comencen les al·lucinacions, una aureola brillant ens apareix del més enllà per venir a donar-nos la bona nova:
«No sou vosaltres els responsables! Petites criatures ingènues! Quina prepotència! Us havíeu cregut que éreu Déu?»
La divina aparició ens fa veure-ho tot clar d’una sola revolada. Són ells!!! Els que anaven disfressats d’àngels!
Un cop el dimoni descobert és quan les mestres ens quedem tant tranquil·les deslliurar-nos definitivament del pes de la responsabilitat i deixem anar aquelles frases tant fantàstiques:
És que la seva mare el sobreprotegeix massa,
És que a casa fa el que vol,
És que es passa el dia davant la tele,

El primer dia

Hauria de programar alguna cosa per demà... Torna a ser el primer dia. Quines vacances hem fet ara? A sí, les de l’hivern, després de les de Nadal. I encara em falten les vacances de Setmana Santa que també seran quinze dies. I finalment les de l’estiu. Què faré aquest estiu? Faig un gran viatge?
Tornem-hi. Què faig demà? Hauria de programar alguna cosa... Però, no sé què. Són tant bonics. Ja els torno a veure tots allà assegudets davant meu. Xerrant entre ells, fent-se una abraçada de retrobada de després de vacances, posant-se un petit a la falda com faig jo, l’altre enganxat al «doudou»... i jo provant de fer la data. Que bufons. Ja tinc ganes d’agafar-ne un i fer-li pessigolletes o pessigar-li les galtes o fer-li arri arri tatanet...
Ostres concentra’t! Pro-gra-ma-ció! A veure, totes les idees que has tingut durant les vacances: els portaré les plantes mig mortes de casa i els confiaré la tasca de fer-les reviure (amb això ja tindrem tot el tema del món vegetal, mètode científic d’observació i hipòtesi...). Pel projecte de la volta al món farem allò dels diferents alfabets (així ja tindré grafisme i descoberta del món). Per psicomotricitat: el parc! Que comença el bon temps...
Sí, sí, sí. Ja saps les grans línies, ja saps que segueixes els programes, això és allò que et demanen: les progressions. Ja podries escriu-re-les com vol l’inspector. Però és que no en tinc ganes. És com si em posés amb trajo i corbata per anar a la platja. M’agrada tenir una vaga idea de la programació anual, però no suporto encasellar-me en una cosa escrita i rígida.
Iep! Ja hi tornes a ser. PROGRAMACIÓ. A veure, quan començaré totes les idees que he tingut en funció del que va anar passant el més passat? Ja saps que no ho pots fer tot el primer dia. Ja anirà sortint. A més ja saps que no et podràs resistir quan el V. en demani programació a la carta: «Betty, avui podem escriure un llibre?» o la N. et torni a demanar: «Aquesta tarda podrem fer maquillatges?» Que són bonics! I tenen sempre tantes idees genials.
Ara sí: programació. On tinc aquells fulls tant bonics i ben estructurats per escriure allò que farem a cada franja horària? A l’escola? Va però si ja t’ho saps de memòria: A primera hora «Bon dia» i de fet no he de programar res, ja està tot super organitzat, cadascú té la seva tasca. I si m’avorreix aquesta rutina ja els distorsionaré jo com vulgui, com que sóc la mestra abusaré del meu poder i proposaré una cançó, una dansa, un embarbussament... el què em piqui.
Ja està. Ja estic desprogramant abans de programar...
I si m’ho torno a permetre? El primer dia fem el què volem. Si no programo res, no m’estressaré de no fer el que he programat. Així podré gaudir tranquil·lament de cada un d’aquests petits éssers fantàstics que m’acompanyen cada dia. I si no sorgeix res (cosa molt estranya perquè fins ara no m’ha passat mai) doncs ja utilitzaré tots els joquers que tinc a punt: jocs pedagògics que hi ha a l’armari gran, llibreta de dibuix lliure, cançoner, contes del món...
Sí ja està! Programat! Programo diu lliure per demà!
Aish, ja tinc ganes de començar l’escola!

Postura de mestra

"No té postura de mestra" em va dir l'inspector.
Ostres! Resulta que les mestres també tenim una postura. Com la del caçador immòbil quan mira pel visor la presa que està a punt de cruspir-se o el jugador de golf elegant amb els braços alçats visualitzant un terreny planer on fer aterrar la pilota o les ballarines amb moviment fi, altívol i delicat voleiant en silenci airat cap al centre de la sala de ball.
Quina deu ser la postura de mestra? En tot cas, no és l'estrès que vaig mostrar el dia de la inspecció.
Potser és l’estat letàrgic en el què em trobo els dilluns al matí a primera hora ? O l'excitació dels dimarts quan tinc moltes ganes de començar un nou projecte ? O l’estat d’admiració que puc patir en qualsevol moment del dia quan algun alumne em sorprèn un cop més ? O el descontrol en el què em trobo quan tinc el desig irresistible de petonejar un petit perquè m’ha fet qualsevol monada ? O l’estat d’orgull gairebé matern que explota dins tot el meu cos quan un mocós troba la solució d’un problema que jo no havia estat capaç de resoldre ? O la còlera que se m’escapa per totes les juntes òssies i musculars quan un petit detall ha fet petar el globus de la paciència que estava tibant a rabiar ? O l’esverament que contagio a tots els petits éssers del meu voltant i a algun de més gran quan fem una festa improvisada ballant salsa amb una música una mica massa forta ? O l’estat de lucidesa en què a vegades em sorprenc a mi mateixa i salvo algun infant d’un cop de bastó d’un company ? O l’estat de rigidesa que provoca una alerta màxima i de cop i volta tota la classe va recta com un pal ? O l’estat d’exigència que s’empara de mi quan vull que la feina estigui tota acabada abans del migdia ? O el hipisme que m’hipnotitza un matí de primera i ho trobo tot absolutament meravellós ? O el reviscolament que pateixo quan un conte que he explicat ha agradat a petits i grans i me’n demanen un altre ? O l’estat de decepció i ràbia de mi mateixa quan se m’ha tornat a escapar un crit ? O l’estat catatònic en el què estic cada divendres a última hora després d’una setmana de dies de 11 i 12 hores de feina seguida sense cap pausa pipí?
Aish ! Que difícil… Quina deu ser la postura de mestra ? Potser no és cap d’aquestes ?
Em ve al cap la imatge de mestra perfecta, vestida amb trajo i camisa, asseguda amb l’esquena ben dreta, sense cap arruga ni cap taca al pantaló. Simpàtica, afable i bonica. Amb tots els infants al voltant escoltant-la meravellats, amb prou confiança per acostar-s’hi i formular encuriosits preguntes sempre pertinents i al mateix temps amb prou respecte per no dir mai res fora de to. Una mestra que fins i tot és fantàstica quan s’equivoca o quan s’enfada. Que en sap de tot i que és elegant fins i tot quan quan ha de cercar alguna cosa que no sap. Amb una mirada tendra, protectora, seriosa i exigent al mateix temps. Mmm… en què em fa pensar ? A sí ! La blanca neus ?
Deu ser aquesta la veritable postura de mestra ? La de mestra Walt Disney ? Jo que porto anys repetint-me que el príncep blau no existeix i ara resulta que existeix la mestra blava ?
Aish ! que complicat això de reflexionar...