Amor de mestra

Els tres s’allunyen a pas decidit entremig del moviment turbulent i erràtic del pati. No puc veure les seves cares, però la tempesta i el vent naixent els envoltava talment un tornado d’idees màgiques, trapelles i valentes. M’agradaria viure aquella intensitat entremig d’ells. M’agradaria olorar tots els colors d’infantesa. M’agradaria que existís un observar que travessés la mirada i entrés en el món de l’altre.

Els veig tan lluny, tan diferents a jo que em meravellen. Quina en deuen estar tramant? Quin plaer els proporcionen aquestes idees boges? Qui els ha ensenyat d’entendre’s així? Com es poden perdonar les trapelleries que es fan l’un altre? Quina manera més estranya d’estimar-se, i si hi ha una cosa que comprenen els meus ulls és que s’estimen d’un amor vertader. El seu. Amb el seu llenguatge.

A l’ombra de l’arbre, ella els mira amb la mateixa mirada. Deu sentir totes les seves olors? Els seus ulls brillen diferent que els meus. Hi ha un estat més profund de plaer. Són els seus nens. Respiren les mateixes cançons, caminen els mateixos perfums i ploren les mateixes danses. Els meus ulls entenen una altra onada d’amor més gran encara de la que creen aquells tres petits al mig del pati. El núvol que ho conté tot i que fa que això sigui possible, l’espai que ella els ha ofert perquè ells facin esclatar els focs artificials que porten a dins. És màgic de veure tots aquells fils invisibles que van apareixen i intensificant la xarxa que els uneix tots quatre.

Veig les puntes arrissadestes d’escuma que venen directes cap a mi. I clar! Jo també estic surfejant la mateixa onada que ells! Sinó no podria estar veient l’espectacle. I la xarxa es fa encara més gran i complexa. Els fils comencen a brillar i em fan pessigolles a cada una de les idees negres que tenia emmagatzemades i les transformen en purpurina fina que marxa flotant per decorar els fils naixents.

Avui, pel teu aniversari et regalo la meva mirada i t’agraeixo molt i molt la teva.

Moltes felicitats!

Hi ha dies més tristos

No em ve de gust d’escriure la tristesa. No vull quedar-m’hi molta estona, vull que el tren arrenqui de seguida, aquesta estació no és la meva, no m’interessa, no la vull.
No senti el xiulet. Restem immòbils. Els paisatges han deixat de desfilar, ja no hi ha res que em distregui la sed de plaer. El rellotge de l’andana ha quedat petrificat. La mateixa porta d’entrada, les mateixes persones esperant, les mateixes brosses per terra, el mateix noi fumant una cigarreta que no s’acaba mai.
Sóc aquí, presonera del temps i es fa llarga l’espera. Les paraules del meu fill més poeta floten en l’aire dens i opac: la tristesa és la més llarga de les emocions, més que la ràbia i l’alegria, em deia ahir.
La mirada fixa i buida travessa la finestra com si cerqués la sortida d’aquell quadre immòbil ple de predestinació. I entre el joc de la desesperació i el derrotisme, troba una eixida tot fent mitja volta. Els ulls segueixen fixant l’exterior mentre comencen un viatge introspectiu que es troba més enllà de la parada del tren. El camí es fa espès i obscur, el matxet ha de sortir a perfilar una drecera allà on semblava una selva feréstega del tot infranquejable. I mentre s’esclareix el camí la tristesa rebrota més bonica que mai. La sento néixer i créixer a poc a poc. Aquella amargor abans dura i freda, ara la deixo escapar entre les escletxes de llum i la tristor em va desfilant davant dels ulls.
El tren arrenca sigil·losament. Els nous paisatges estan fets de colors verds, blaus i marrons. Els esclats d’aquell sentiment dolorós agafen una nova dimensió. Es transformen en bombolles lleugeres i suaus que s’enlairen lluny fins que es confonen amb els blaus infinits del cel de primavera.
Plora petit. Plora tant com vulguis, estigues trist, sent la pena i l’amargor. Quan les bombolles s’enlairin, jo estaré encara aquí i et rebré amb el més sincer dels meus somriures.

Són tan bonics!

De vegades m’aturo de voler fer coses, de voler comandar el vaixell, de voler que aprenguin coses i que es facin grans. Tota jo em poso en pausa, la veueta que sempre em parla i em dona consells calla per uns instants. Obro els ulls i els veig tots allà davant meu, apareixen de no sé on, o potser ja hi eren i no els veia. I els trobo tant bonics. Són tots meus. Són molt meus. Interaccionen entre ells, es parlen, s’enfaden, es perdonen, es cuiden, s’escolten, s’acaronen. La veueta vol tornar a parlar: «has de continuar la classe». Sé que em vol dir això però no li deixo que m’ho digui, no vull sentir-ho. I continuo en pausa observant les delícies de la vida. M’agraden tant que allargo aquell instant de plaer personal. A vegades trec el telèfon de la butxaca i els començo a fer fotos. Ells ho saben que em tenen enamorada. Saben que tinc aquests deliris i miren l’objectiu amb la naturalitat dels que se saben estimats. Aquestes fotos de passió d’amor són les més intenses. No són fruit d’una intenció sinó que proven de recollir l’esclat de llum que se m’escapa de cada petit porus de la meva pell.
«M’agradeu molt! Sou tant bonics!»
I ella al sentir-me es gira i em mira. Sap que és el meu moment. I jo sento que ella és allà. Com sempre. Discreta i perfecte. Sé que li agrada veurem així i no diu res. Potser la seva veueta li diu: «deixa-la gaudir del seu moment. No l’interrompis, no li diguis que encara hem d’acabar les fitxes de les colònies». I me n’adono de la sort que tinc de tenir-la al meu costat. «És el meu sol» pensava quan vaig arribar a l’escola totalment derrotada i trencada en mil bocins. I ara, tres anys després no ho he oblidat. Segueix sent el meu sol. No sé com ho fa per brillar tant sense enlluernar-me mai. Mai fa res que em molesti. Existeix la convivència perfecte. Jo l’he trobat amb ella.
Ens creuem les mirades i aquell moment que semblava el punt àlgid de l’amor, s’intensifica encara més. Ella també hi és. També ho està sentit com jo. Són els nostres nens. De totes dues. I el temps s’atura entre l’encís i la fascinació pel nostre plaer compartit.

Regal de Nadal

Tenia el cor trencat. Li havia de dir a la seva mare que hi havia alguna cosa que sortia dels límits del que jo considerava la «normalitat». No sabia per on començar. I quan menys m’ho esperava vaig sentir una mà que m’agafava l’espatlla i m’acompanyava dolçament. . «Crec que hauria de portar el meu fill a l’ortofonista perquè encara no parla».
Era el moment perfecte per passar-li missatges clars. I semblava que comprenia el que li deia. Però em vaig trobar en un combat delicat de llançament de plomes. Jo bufava ben fort perquè cada ploma que li llançava a la mare d’aquella criatura blanca li arribés al coll i li fes una mica de pessigolles. A vegades es tronxava de riure i a vegades semblava que mai hagués sentit ni el més mínim pessigolleix. Em desesperava.
Va decidir treure el nen de l’escola.
M’arrancaven dels braços aquell ésser fràgil i suau que tant m’havia costat comprendre. On se me l’emportava? Entre quines mirades el volia confiar? NO! Era meu! Què li passaria si el portaven davant d’algú que no el pogués comprendre? Acabaria sol, castigat, isolat... i potser el destinarien a una escola especialitzada... NO!
L’únic que podia fer era acceptar la decisió i acompanyar la mare per tal que l’impacte del canvi i adaptació a una nova escola d’aquell petit de quatre anys fos el més còmode possible. Vaig rendir-me, vaig baixar els braços, vaig voler deixar de tenir raó i vaig allargar una mà a aquella mare campiona i coratjosa perquè pogués marxar lliurement.
A vegades no comprens els tombants de la vida. És com si les línies rectes deixessin d’existir i l’únic que pren sentit són les carretes de ports de muntanya plenes de revolts. I quan menys t’ho esperes arribes al punt més alt i les delícies del paisatge se t’ofereixen lliurement pel plaer de tots els teus sentits.
«He decidit que el deixo a l’escola»
Preciós i exquisit regal de Nadal. No vaig poder esborrar el somriure durant molts i molts dies. Estic contenta! Molt contenta de tenir l’Enric a la meva classe. Ara ja no em molesten els seus crits, ja no m’enravio quan no em fa cas o quan s’escapa de la classe. Quan el miro, veig el dolç regal de Nadal i els milions de segons que m’han ofert de la seva companyia.