Són tan bonics!

De vegades m’aturo de voler fer coses, de voler comandar el vaixell, de voler que aprenguin coses i que es facin grans. Tota jo em poso en pausa, la veueta que sempre em parla i em dona consells calla per uns instants. Obro els ulls i els veig tots allà davant meu, apareixen de no sé on, o potser ja hi eren i no els veia. I els trobo tant bonics. Són tots meus. Són molt meus. Interaccionen entre ells, es parlen, s’enfaden, es perdonen, es cuiden, s’escolten, s’acaronen. La veueta vol tornar a parlar: «has de continuar la classe». Sé que em vol dir això però no li deixo que m’ho digui, no vull sentir-ho. I continuo en pausa observant les delícies de la vida. M’agraden tant que allargo aquell instant de plaer personal. A vegades trec el telèfon de la butxaca i els començo a fer fotos. Ells ho saben que em tenen enamorada. Saben que tinc aquests deliris i miren l’objectiu amb la naturalitat dels que se saben estimats. Aquestes fotos de passió d’amor són les més intenses. No són fruit d’una intenció sinó que proven de recollir l’esclat de llum que se m’escapa de cada petit porus de la meva pell.
«M’agradeu molt! Sou tant bonics!»
I ella al sentir-me es gira i em mira. Sap que és el meu moment. I jo sento que ella és allà. Com sempre. Discreta i perfecte. Sé que li agrada veurem així i no diu res. Potser la seva veueta li diu: «deixa-la gaudir del seu moment. No l’interrompis, no li diguis que encara hem d’acabar les fitxes de les colònies». I me n’adono de la sort que tinc de tenir-la al meu costat. «És el meu sol» pensava quan vaig arribar a l’escola totalment derrotada i trencada en mil bocins. I ara, tres anys després no ho he oblidat. Segueix sent el meu sol. No sé com ho fa per brillar tant sense enlluernar-me mai. Mai fa res que em molesti. Existeix la convivència perfecte. Jo l’he trobat amb ella.
Ens creuem les mirades i aquell moment que semblava el punt àlgid de l’amor, s’intensifica encara més. Ella també hi és. També ho està sentit com jo. Són els nostres nens. De totes dues. I el temps s’atura entre l’encís i la fascinació pel nostre plaer compartit.