No em ve de gust d’escriure la tristesa. No vull quedar-m’hi molta estona, vull que el tren arrenqui de seguida, aquesta estació no és la meva, no m’interessa, no la vull.
No senti el xiulet. Restem immòbils. Els paisatges han deixat de desfilar, ja no hi ha res que em distregui la sed de plaer. El rellotge de l’andana ha quedat petrificat. La mateixa porta d’entrada, les mateixes persones esperant, les mateixes brosses per terra, el mateix noi fumant una cigarreta que no s’acaba mai.
Sóc aquí, presonera del temps i es fa llarga l’espera. Les paraules del meu fill més poeta floten en l’aire dens i opac: la tristesa és la més llarga de les emocions, més que la ràbia i l’alegria, em deia ahir.
La mirada fixa i buida travessa la finestra com si cerqués la sortida d’aquell quadre immòbil ple de predestinació. I entre el joc de la desesperació i el derrotisme, troba una eixida tot fent mitja volta. Els ulls segueixen fixant l’exterior mentre comencen un viatge introspectiu que es troba més enllà de la parada del tren. El camí es fa espès i obscur, el matxet ha de sortir a perfilar una drecera allà on semblava una selva feréstega del tot infranquejable. I mentre s’esclareix el camí la tristesa rebrota més bonica que mai. La sento néixer i créixer a poc a poc. Aquella amargor abans dura i freda, ara la deixo escapar entre les escletxes de llum i la tristor em va desfilant davant dels ulls.
El tren arrenca sigil·losament. Els nous paisatges estan fets de colors verds, blaus i marrons. Els esclats d’aquell sentiment dolorós agafen una nova dimensió. Es transformen en bombolles lleugeres i suaus que s’enlairen lluny fins que es confonen amb els blaus infinits del cel de primavera.
Plora petit. Plora tant com vulguis, estigues trist, sent la pena i l’amargor. Quan les bombolles s’enlairin, jo estaré encara aquí i et rebré amb el més sincer dels meus somriures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada