Amor de mestra

Els tres s’allunyen a pas decidit entremig del moviment turbulent i erràtic del pati. No puc veure les seves cares, però la tempesta i el vent naixent els envoltava talment un tornado d’idees màgiques, trapelles i valentes. M’agradaria viure aquella intensitat entremig d’ells. M’agradaria olorar tots els colors d’infantesa. M’agradaria que existís un observar que travessés la mirada i entrés en el món de l’altre.

Els veig tan lluny, tan diferents a jo que em meravellen. Quina en deuen estar tramant? Quin plaer els proporcionen aquestes idees boges? Qui els ha ensenyat d’entendre’s així? Com es poden perdonar les trapelleries que es fan l’un altre? Quina manera més estranya d’estimar-se, i si hi ha una cosa que comprenen els meus ulls és que s’estimen d’un amor vertader. El seu. Amb el seu llenguatge.

A l’ombra de l’arbre, ella els mira amb la mateixa mirada. Deu sentir totes les seves olors? Els seus ulls brillen diferent que els meus. Hi ha un estat més profund de plaer. Són els seus nens. Respiren les mateixes cançons, caminen els mateixos perfums i ploren les mateixes danses. Els meus ulls entenen una altra onada d’amor més gran encara de la que creen aquells tres petits al mig del pati. El núvol que ho conté tot i que fa que això sigui possible, l’espai que ella els ha ofert perquè ells facin esclatar els focs artificials que porten a dins. És màgic de veure tots aquells fils invisibles que van apareixen i intensificant la xarxa que els uneix tots quatre.

Veig les puntes arrissadestes d’escuma que venen directes cap a mi. I clar! Jo també estic surfejant la mateixa onada que ells! Sinó no podria estar veient l’espectacle. I la xarxa es fa encara més gran i complexa. Els fils comencen a brillar i em fan pessigolles a cada una de les idees negres que tenia emmagatzemades i les transformen en purpurina fina que marxa flotant per decorar els fils naixents.

Avui, pel teu aniversari et regalo la meva mirada i t’agraeixo molt i molt la teva.

Moltes felicitats!