Poma, pera mandarina

Què faig aquí? Estic cansada. Tinc mal de cap. Vols dir que és aquesta la meva professió. Quin mal rotllo em va agafar quan l’Esteban em va preguntar a la cantina perquè vaig triar de ser mestra. Ni tan sols ho vaig decidir. Em semblava que era una pseudo professió. I em vaig trobar a la universitat estudiant didàctica de les matemàtiques i psicologia de la personalitat. Jo l’únic que volia era anar a la universitat després de cinc anys d’espera. Ara que havia trobat la manera d’ocupar-me del meu fill, estudiar i sobreviure.
Clar que li podria haver dit que de seguida em va enamorar tot allò que m’explicaven. Que l’educació es va compartir en la meva passió i l’escola en el meu refugi de vida.
I ara, després de rebre tantes bufetades de la vida, em torno a demanar què faig aquí. Quan estic tant baixa de reserves em demano quin sentit té ser entre tots aquests mocosos ploraners. Em fuetejo pensant que no els dono res d’especial, que potser m’he enganyat. I mentre m’ofego entre pensaments que em destrueixen la poca energia que em queda apareix un àngel entre les tenebres.
«Poma, pera, mandarina?» m’interroga amb els ulls ingenus ben oberts. I malgrat els músculs estan totalment encarcarats entre les lligadures que la meva ment els infligeix, les mans comencen a dansar totalment deslligades de la meva voluntat seguint el dictat d’una força emergent que apareix de la nova interacció amb aquella criatura verge. I tota la meva negror es dilueix en un instant entre les transparències de les melodies i la concentració que la Giulia necessita per moure les mans al ritme de la música i la lletra que surt de la seva veu com per art de màgia.
Em fascina, em captiva i m'hipnotitza. No sé que és el més bonic, la seva inocència? La seva passió? La concentració total? És tant pur. Heu sentit mai la força que desprèn un infant quan està aprenent? És un dels plaers més planers, profunds i intensos que poden sentir ells i que al mateix temps poden compartir amb els altres sempre i quan estiguem atents.
Quan estigueu desanimats, enfadats, deprimits, gelosos i cansats, acosteu-vos a un d’aquests nins que estan treien fum. Observeu, oloreu, sentiu. El malestar s’esvairà irremeiablement.
I si no sabeu trobar aquestes criatures apassionants, no us preocupeu. Obriu simplement els ulls. Ells s’acosten a tu encara que semblis un gos bavejant i mostrant les dents. A ells no els fas por. Saben com desarmar-te en una mil·lèsima de segon.

Males herbes

No t’aixequis, no parlis, no et moguis, no tallis això, no pintis la taula, no cridis... i ella segueix creixent amb la mateixa energia que les males herbes dels marges. Sembla que tots els «nos» acumulats no li fan res. Em mira amb aquells ulls grossos i encuriosits i encaixa tots els entrebancs amb una naturalitat increïble.
Em cansa a la mateixa proporció que l’admiro. D’on treu tota aquesta energia? Una coseta tant petita i amb tanta força.
Talment les herbes que creixen enmig de qualsevol esquerda de la paret, ella aconsegueix respirar amb un xic d’aire que li proporcionem amb una petita mirada de tant en tant. La resta del temps no necessita ni tant sols encoratjament. Toca, remena, copia, inventa... i res ni ningú la pot aturar.
Me demani si jo sóc aquí per ensenyar-li el «no»... No m’agrada aquest paper. I si deixés de dir-li «no»? Seria complicat conviure amb ella a la classe. M’agafaria el meu telèfon, em desconfiguraria l’ordinador, es mullaria de dalt a baix amb l’aigua en ple hivern... De fet, moltes vegades no arribo a temps de dir-li que «no» que ja l’ha feta ben grossa. I de vegades em fa riure molt. D’altres em fa enfadar com una mona.
No és una alumna que es creua silenciosament pel teu camí. Té una presència molt consistent. I només té dos anys!
Potser les males herbes, les més fortes, les més tenaces, les més boniques, les més úniques ens les trobem per aprendre nosaltres d’elles. Potser arriben per testimoniar de la força de la voluntat. Potser son fades disfressades que ens mostren que tot és possible, que cap contrarietat és més forta que nosaltres mateixos. Potser les males herbes són aquí per ajudar-nos i guiar-nos. Potser ens estan oferint la seva energia i ens estan demanant que ens afegim al seu combat. Potser juntes, elles amb la seva força sobrenatural i nosaltres, els que ens hem oblidat que també ho érem de males herbes algun dia, podem avançar agafades de la mà i arribar encara més lluny.

Receptes de mestra

Quines són les competències que necessita una mestra? em va demanar aquella noia enmig del reguitzell de preguntes que havien preparat el seu grup de recerca. I la poesia se m’escava entre les dents. Havia de serrar la boca ben fort per no deixar sortir aquelles tempestes de melodies que se m’estaven formant dins la panxa. Li hauria dit que una mestra necessita infinites tones de paciència, deu mil estrelles d’humilitat, tres-cents cinquanta litres de suc de passió, una colleradeta ben colmadeta d’amor fi, un polsim màgic de curiositat, tres gotes de fum d’energia, un fil llarg com tres voltes a la Terra per lligar-ho tot ben recargoladet. Ruixar-ho amb còctel de vacances i posar-ho cinc-centes hores al forn a temperatura tròpica. Servir-ho a taula ben calentó amb safates plenes de tendresa, de confetis i de besades de xocolata. I de postres saber recollir tots els tresors preciosos amagats darrera dels ulls intensos i brillants d’aquestes criatures fascinants que ens acompanyen cada dia.
Petons de Sant Jordi a tothom

Em va massa petit

Potser només llevar-se al matí, ja noten que el cos els va massa petit. Es posen un braç i després l’altre i els tiben les mànigues. El coll pica com els jerseis de llana que ens fa la iaia. I de cop han de córrer per anar a fer pipi a no ser que només obrir un ull s’adonin que ja és massa tard. Els sons que emet aquella que és la seva mare els ressona dins del cap, les paraules encara força indesxifrables, les melodies els parlen una mica més. Ah, una carícia, un petó, això els sembla molt més interessant i de cop tot comença a prendre una mica de sentit.
Arriba el dia i hauran de fer encabir tota la seva llum dins d’aquesta disfressa feta de carn i ossos. Sembla una missió impossible. Com es pot ficar dins un recipient tota la vasta energia de l’amor i la passió que porta cada un d’aquests éssers. I és aquesta la gran feinada amb la que ens confrontem tot just arribar en aquest món mentre els altres proven d’ensenyar-los a fer pipi dins d’un pot o engolir aliments que no venen del pit d’aquella que els ha ajudat a arribar fins aquí.
I més endavant, ja a l’escola, els posarem noms segons les coses que no arriben a fer. És dislèxic. És autista. És hiperactiu. Ho ha diagnosticat un especialista. Però ningú no ha vist que el cos li anava massa petit. Els infants anomenats, diagnosticats, etiquetats, marcats són simplement criatures especials, són infants que han renunciat a desprendre’s de la seva energia natal. L’han volgut guardar tota i clar, en el cos humà no hi ha tantes connexions, cables i botons per poder fer funcionar tanta potència.
Alguns proven de prémer els mateixos botons per competències diferents i això sobrecarrega les xarxes, fa curtcircuits i crema alguns dels cables. Els anomenem dislèxics.
D’altres proven de crear noves connexions però el petit cos no arriba a suportar-les. Hiperactius diuen.
Alguns decideixen viure dins la dolça energia sense utilitzar el cos per comunicar-la. «Són els autistes»
I no puc deixar d’admirar cada una d’aquestes criatures. Quin coratge! I quan passen a prop meu no puc deixar de sentir l’escalforeta agradable de tota aquesta llum continguda en un pot tant petit. Sento l’olor de totes les flors de la cada primavera, els colors infinits, les tempestes més dolces i suaus, les músiques de tot el món i el més enllà. Benvinguts al meu costat tots aquests que han decidit no deixar escapar ni una gota de llum. Benvinguts els que porten a sobre la força del testimoniatge d’allò que som de veritat.
I sobretot «Gràcies a cada un de vosaltres per mostrar-me dia rere dia que tot és possible. Que més enllà dels nostres petits caps hi ha una força mil vegades més gran del que ens puguem arribar a imaginar».
Mestres! Ho heu provat mai. Seieu al costat d’un infant d’aquells que us desmunten la classe en un mil·lèsima de segon. O aquell que no li interessa gens allò que diem. O aquell que no compren res. Observeu-los! Rebreu el regal més gran que mai us hagin fet.

Pedres a les butxaques

Mentre m’ho explicava podia sentir la seua angoixa als ulls, però no podia evitar de somriure davant d’aquella imatge entranyable i rocambolesca alhora. Ella s’ho creia de veritat que el vent se l’emportaria. «Posa’t pedres a les butxaques nena, que sortiràs volant!» I tots aquells homenots reien fent esclatar les galtes. En aquell escàndol apoteòsic de riures desmesurats, ella baixava el cap i veia néixer una petita angoixa tota recargoladeta dins la seua panxa. I d’amagat, quan ningú la veia recollia pedres per aquells camins ventosos i se les posava a les butxaques. Tota sola, entre la polseguera i el soroll eixordador de la tempesta, no tenia por de res, caminava tranquil·la entre la força majestuosa dels camps enrabiats. Res no l’espantava d’aquella disbauxa salvatge, només el remor de les paraules d’aquells homes adults la destorbava a estones. Aleshores es posava les mans a les butxaques i tornava a contar amb la punta dels dits el nombre de pedres que hi portava. Així feia fugir aquelles rialles del seu cap durant una bona estona.
Des de que va néixer que trepitjava aquelles terres lliures i feréstegues com si fos dins del ventre protector de la seva mare. S’estimava aquelles muntanyes verdes i pedregoses, formaven part del seu propi cos. Res d’aquell entorn l’espantava. Sabia com ho havia de fer. Sabia que les pedres rodolaven, les herbes relliscaven, les branques velles cruixien. Però no sabia què dirien aquells homes i dones esporuguits per la força del vent. Potser li haurien hagut de demanar a aquella petita criatura què en pensava. Potser els hauria pogut dir que el vent era el seu amic, que mai li hauria fet mal. Si enlloc de voler-la ajudar, protegir i ensenyar, l’haguessin simplement escoltat, ella els hauria pogut parlar de totes les tardes viscudes entre les muntanyes després de l’escola. O dels dies sencers que havia passat entre les roques amagada. Com els camps, els prats, els arbres, el vent, les flors i els núvols l’havien protegit ajudat, ensenyat, escoltat i acompanyat durant aquelles llargues hores mentre esperava que les campanes li anunciessin que l’escola s’havia acabat i que ja podia tornar cap a casa.
Perquè aquella mestra si que li feia por de veritat. Molta por. De fet la por ja la tenia ben caladeta als ossos des d’abans de començar l’escola. Aquella dona, l’única del poble, la que feia pagar a totes les famílies del petit poble per entrenar cada un dels mainatges i preparar-los per començar l’escola.
I avui, amb la brillantor del record dins l’ànima, aquella petita cabreta de les muntanyes, aquella nina preciosa i valenta ha decidit protegir cada un dels infants que passen per la seua aula. Ella sap que per protegir-los cal simplement escoltar-los. I cada cop que els escolta cau inevitablement en un profund enamorament i admiració per cada una d’aquestes criatures que tenen la sort de creuar-se-la encara que sigui un petit instant de les seves vides.

Terra mullada

Aquells dies que estàs massa cansada per afrontar tot aquella massa d’energia humana plena de caràcters, mocs, mirades, plors, refusos, idees genials... decideixes baixar les armes i simplement observar. Buides la ment per uns instants i et deixes portar per allò que capten els teus ulls i tots els teus sentits en absència de judici. I és en aquest estat de treva o més ben dit de rendició que la vida et pot oferir un d’aquells màgics regals. En el lapsus de menys d’un segon fas un viatge al món d’infant.
«Terra fina, molt molt fina. És pols de terra. És un tresor. N’he acumulat molta. Uau! Terra fina.» I el cap s'il·lumina d’una sensació indescriptible de plenitud. Aquell moment de TERRA FINA t’anestesia totes les males ones i només perceps benestar. Quin altre cosa del món et podria proporcionar més felicitat que aquella muntanyeta de pols màgica que has aconseguit fer en mitja hora de pati.
I és en aquest moment d’èxtasi infantil que decideixo fer la vista grossa i no dir res al R que he vist passar amb la boca plena d’aigua per fer fang d’amagat a l’altra punta del pati, en la petita parcel·la de terra que prova de sustentar l’arbre a qui ja han despullat un terç de les arrels i no sé com encara s’aguanta dret. Ho sé que no sabrà controlar-se i que tot el seu cos acabarà massa a prop del fang i la terra. Sé que s’embrutarà els pantalons nous. Sé que la seva mare li farà uns crits descomunals a la sortida de l’escola, malgrat jo ja li hagi explicat vàries vegades que és normal que els infants s’embrutin. Sé que passarà una mala estona i que després de ser renyat es portarà encara pitjor durant un parell de dies pegant a un petit de dos anys perquè sí...
Però pel principi de la felicitat infantil decideixo no veure tot això. I qui sap... potser aquest cop el principi tocarà també el cap dels pares atrafegats i estressats que no tenen normalment la sort de volar pels núvols dels cels dels infants. Potser quan la mare vingui, no veurà pantalons bruts. Potser sentirà l’olor de terra mullada. «Terra mullada, molt molt mullada. És fang compacte. És un tresor. N’he acumulat molta. Uau! Terra mullada» i el cap també se li il·luminarà d’una sensació indescriptible de plenitud guiada per l’olor del món dels infants.