Vocació

De totes les incerteses que sorgueixen de la professió de ser mestra, la sola certesa que em queda és que mai havia tingut ganes de ser mestra abans de trobar-m'hi de quatre potes.

Puc assegurar que la vocació no era innata. Però una vocació es pot cultivar poc a poc sense voler-ho? Sempre m'ha semblat que és una feina de passatge, que tard o d'hora arribaré a l'estació on finalment baixaré del tren de l'ensenyament per fer la meva vertadera vocació, la feina per la qual estic feta.

Però ja començo a estar molt impacient... On és la propera parada? Què és el què el món espera de mi? On em sentiré plenament realitzada?

I mentrestant envoltada de petits i més grans em trobo navegant per les turbulències de la vida.

Com pot ser una feina això de ser mestra??? Com podria ser una feina ser mare??? Com pot ser una feina educar???

Sento una rebelió interna icontrolable. Em paguen per fer una cosa impagable. I sembla que totes aquestes que ens ho creiem, estiguem constantment buscant excuses per merèixer això que s'espera de nosaltres: educar la canalla. I brodem cada paraula i guarnim els nostres actes i musiquem la nostra mirada i embellim la nostra còlera.

Jo vull cridar, besar, insultar, abraçar, riure, ballar. Jo vull viure amb aquests infants. Equivocar-me. Respirar. Vull enviar-los ben lluny quan sóc cansada. Vull admirar-los quan en tingui ganes.

És que una ànima lliure pot ser mestra?

No vull ser esclava de la indiferència però tampoc vull ser-ho de la llibertat.